L'abella Cecília, l'ós Guillem, el gat Rufus i la pantera Tilde són amics i residents en el bosc.
Una vegada estava la Cecília parlant amb en Rufus i la Tilde, dient que feia temps que no havien vist a la granota Miqueleta.
És que fa molt que no plou, diu la Tilde.
Sí, diu la Cecília, les flors estan molt assedegades i no puc recollir pol·len per fer mel.
De sobte apareix en Guillem molt pesat, s'anava balancejant-se
d'un cantó a l'altre mentre caminava perquè tenia la panxa plena, acabava de menjar-se un bon peix que havia caçat al riu.
En Guillem va preguntar: Qui és la Miqueleta?
És la granota!! van dir tots alhora.
Doncs potser que la busquem, va dir.
Se'n van anar vora el riu i van començar a aixecar fulles, branques i pedres buscant a la Miqueleta.
De cop en Rufus va recordar que a vegades les granotes quan fa temps que no plou s'amaguen sota el fang per mantenir-se humides.
Llavors van començar a cridar-la, Miqueleta!, Miqueleta! però no apareixia per en lloc i van decidir que esperarien a que es fes de nit per veure si la veien sortir doncs faria menys calor.
Al cap vespre, quan ja fresquejava, van tornar a buscar-la. Mentre eren per la vorera del riu en Rufus de cop va dir: Aleta Guillem!! No són aquests els ulls de la Miqueleta? Has estat a punt d’esclafar-la!
En Guillem va fer un pas enrere tan de pressa que va caure de cul, i amb lo gros que era tot el voltant va tremolar.
La Tilde es va acostar a aquells ulls que sortien del fang per veure si els reconeixia, i els va preguntar: Miqueleta, et tu?
Els ulls es van moure i van començar a sortir del fang seguits del cos de la Miqueleta.
Què ha passat? Van preguntar tots!
Ella es va posar a plorar dient que havia vist una serp molt i molt grossa que volia menjar-se-la i que s’havia amagat perquè tenia molta por.
Els seus amics preocupats per si tornava a passar van dir que havien de trobar una manera de comunicar-se per demanar-se ajuda quan algú d’ells estés en perill.
En Guillem que semblava que no escoltava, va dir: i si quan algú de nosaltres estés en perill ho digués corrents a qui tingués més a prop perquè ens ho digués a nosaltres?
Llavors van fer el pla per fer una cadena d’avís perquè la notificació els arribés de seguida.
Si la Matilde es troba en una dificultat i té una formiga a prop li ho dirà. La formiga ho podria dir a l’aranya. L’aranya a la llagosta“grasshopper” , aquesta a l’escarabat, l’escarabat al ratolí, el ratolí a les flors que li dirien a la papallona que aniria més de pressa volant, volant per dir-ho a molts amics que avisarien a la Cecília, la Tilde, en Rufus i a ell. Què us assembla?
La Miqueleta va deixar de plorar i es va posar molt contenta al saber que tenia uns amics tant macos. Però de cop va pensar, si per dir-vos a vosaltres que estic en perill tinc a tants companys per notificar-vos-ho, vol dir que ells també són amics meus perquè
m’ajuden! I encara es va alegrar més perquè havia descobert que no havia comptat amb la gent que tenia més a prop que també la podia cuidar.
Segons la pedagogia Waldorf aquestes nines estan orientades a desenvolupar la imaginació i la capacitat creativa dels nens i el fet de no tenir cap tret definit a la cara fa que se li pugui atribuir estats d’ànims i emocions.
Són nines senzilles, clàssiques fetes amb materials naturals, com la llana d’ovella que es treballa i manipula amb una tècnica que li dóna un tacte enfeltrat. A l'hora de vestir-les ho podem fer amb la mateixa llana treballada, o amb seda, cotó, però sempre amb un producte natural.
+de+PB140128.JPG)
